Remuntant la sèquia des de la plaça del poble, arribem a la Vall Cervera deixant enrere, l’ Alcàsser, el canal, casa “Sebas”, les granges, les casetes d’ estiueig, i aviat ens trobem en lo Mas de Campetxe, amb les seves regadores i safareig de pedra. Seguim remuntant el barranc guiats per la sèquia que baixa del Mas del Bitzo.
El pastor que busca dos bous o vaques, no ho sabem, perdudes , ens encoratja per arribar a Caro. Passat el “Bitzo” i els seus tolls ombrejats per la vegetació i la gran carrasca, anem guanyant altura per la dreta, un sender estret ens porta fins a la font de les Gúbies, aigua fresca i benvinguda després de l’esmorzar.
Penya-segats a dreta i esquerra ens condueixen pel barranc d’espectaculars rocs com caiguts d’un asteroide, que ens obliguen a practicar més d’una grimpada. La imaginació ens mostra com deu de ser de fantàstic aquest lloc en època d’aiguats quan brollen els sortidors que formen un veritable riu desbocat cap al Reguers , Jesús i l’Ebre.
Ens desviem de la nostra ruta deu minuts per visitar els estrets del barranc, espectacular passadís de més de cent metres, i parets d’alçada considerables a banda i banda on en algun lloc les pots arribar a tocar estirant els braços, i on difícilment hi entra la llum del sol.
Com que el nostre objectiu és el refugi de Mont Caro, deixem aquesta meravella del Port i continuem l’ascensió pel pujador de les Gúbies. Després de passar el salt de Ximenot connectem amb el GR171 que ens porta per un camí de considerable pendent fins al nostre objectiu, que celebrem amb un dinar a les sis de la tarda a la vora del foc del refugi.
Salut i muntanya.